Activitats Destacades

Concert Homenatge a Joan Guinjoan, 85 anys

Una mirada al futur
Jorge de Persia


No he de començar aquest breu text per als 85 anys, que avui mateix, 29 de novembre, celebrem al costat del benvolgut Joan Guinjoan, amic, mestre i compositor, sense assenyalar el reconeixement a aquesta casa, la Residència d’Investigadors 1, i al seu director, Francesc Farré, que ja pertany —amb mèrits suficients— a l’itinerari vital d’un dels compositors més importants
de la història de Catalunya.

Una vida que va començar en el Riudoms natal, amb llums i sons de camp, de primeres tasques agrícoles, de festes populars, del també recordat acordió que el va obrir a la música, i de l’enyorat piano que per fi va arribar.

No és lloc d’una biografia —que ens fa falta— sinó d’assenyalar, de l’exemple vital de Guinjoan, els mèrits d’una vida dedicada a l’art, a la creació musical i al compromís sense més amb aquest món. I tot per mitjà de la seva música i, avui, del seu instrument referencial que és el piano, que conforma un catàleg magistral.

I atès que és celebració cronològica, i que el llenguatge d’un artista —si bé no és evolutiu— sí que es construeix en el temps, proposo una breu mirada descriptiva —segons la data de composició— al programa que avui interpreta Alfonso Calderón, que està enregistrant la integral de piano de Guinjoan.

La primera de les Tres petites peces, «Consteŀlacions», és una seqüència lliure, contrastada, l’itinerari de la qual sembla un reflex de les llums de l’univers; la número 2 parteix d’una breu seqüència que continua a manera de centelleigs sobre una figura central quasi ostinato de la mà esquerra, que creix en intensitat fins a arribar al que avui reconeixeríem com el minimal 2; en la número 3, una rítmica elaborada, destiŀlada finalment en els martells del piano, i amb una fugaç aparició d’una figura de free jazz.

Divagant és de 1978, un moment en què Guinjoan dirigeix, com a exemple i compromís de contemporaneïtat, el grup Diabolus in Música. I després de Dígraf, segueix la sèrie en què el compositor, bon pianista, ja relaciona obra i gran intèrpret, en aquest cas dedicada al malaguanyat Rafael Orozco. Parla de virtuosisme i va prefigurant els camins d’una proposta estètica pròpia, en un començament que rememora el del número 2 de l’anterior, i planteja gestos sonors que van i vénen buscant un camí, amb figuracions recognoscibles en

1. La Residència d’Investigadors va encarregar a Joan Guinjoan Verbum, Genoma in Música, una de les obres fonamentals del seu catàleg pianístic.
 
2. Estem parlant dels anys seixanta, quan apareixen Riley, Reich i Glass... i Guinjoan ja desenvolupa aquesta perspectiva que no va continuar present en la seva obra.


diàleg sempre contrastat, que sorgeixen i semblen desaparèixer. Però es recondueixen, fins i tot en moviments circulars, de vegades en llibertat de ritme i clusters controlats i amb intervàlica petita. De l’any següent és Jondo, una de les peces clau per a piano del seu catàleg.

Au revoir barocco és l’obra més extensa del programa, uns 17 minuts, que després d’un començament característic de figures circulars introdueix un notori episodi fugat, de contrapunt, que aŀludeix al títol, bachià; hi segueix un espai intermedi íntim, sensible, que porta a la part final amb presència de gestos amb alteracions rítmiques, i de delicades cites de l’anterior en estructura complexa i sensible alhora.

El Nocturn, que rememora el pianista Rubinstein, ens porta a un horitzó més “romàntic”, d’exposició contrastada en els registres extrems del piano, en un discurs subtil i expressiu.

Tempo breve també, com l’anterior, és un encàrrec d’un important concurs internacional de piano, i inaugura el nou segle amb un exercici en el qual Guinjoan —com bé assenyala Rosa Fernández, important estudiosa del piano del compositor— introdueix intencions acadèmiques, amb variacions. I insisteix en el component romàntic, amb llenguatge personal i sòlid en el qual a través del contrast, i la ressonància, explora possibilitats harmòniques i del piano en si, i aŀludeix al final en el record —el Guinjoan pianista— a un centelleig del seu admirat Chopin. Guinjoan acaba de fer una revisió d’aquesta peça i la versió que en sentirem es pot considerar estrena.

El compositor polonès torna en la recent Recordant Chopin, en la subtilesa de seqüències harmòniques de la qual apareix l’esperit de la seva música, al qual Guinjoan cedeix el lloc al començament, encoratja després el seu propi i profund discurs i, després d’un final agitat, el tanca amb la firma del mestre.

I del record, a una mirada al futur. Guinjoan dedica Recordant Millàs, de fa amb prou feines dos anys, a la petita Chloe, la filla de Víctor García de Gomar. protagonista des del Palau de la Música 3 en l’última etapa de Guinjoan. El castell de Millàs i una antiga melodia del segle xv, la cançó Le roi Renaud, en la versió que n’ha enregistrat Yvon Le Marc’hadour, inspiren aquest senzill discurs musical dedicat a una nena, amb trets modals, en el qual Guinjoan posa la seva signatura més sensible.

Per molts anys!!!

3. Que va facilitar la recent estrena per Josep Pons de l’última obra simfònica de Guinjoan, la seva Fiat lux.

 

Tindrà lloc a les 19h

Places limitades. Reserves: 934432759 / activitats@residencia-investigadors.es