Al bell mig de la invenció del jardí modern: la Mediterrània

Els paisatges del litoral de la Mediterrània, amb un poblament escàs, van evolucionar poc des de la colonització romana fins al desenvolupament del turisme. Des del principi del segle xix fins a l’actualitat s’hi han instaŀlat nous grups socials i s’han convertit en lloc de successives invencions. Amb el desenvolupament dels mitjans de transport, del ferrocarril en particular, de l’horticultura ornamental i l’arribada de les elits des del nord d’Europa al litoral del sud de França al segle xix, s’hi inventa la Riviera, el paisatge de la Costa Blava i dels seus jardins exòtics a la vora del mar.

El concepte de jardí modern, la invenció del qual reivindica l’escriptor Ferdinand Bac, neix a principis del segle xx tot inspirant-se en els viatges al voltant del Mediterrani, l’atractiu de la vegetació local i l’accés a les elevacions properes gracies a l’automòbil.

Més tard, amb el fenomen colonial del Nord d’Àfrica pels francesos i a l’Índia pels anglesos, el jardí andalusí i el jardí mogol es converteixen en fonts d’inspiració. Entre 1914 i 1920, el Marroc és un verdader laboratori del «jardí modern», del qual l’Exposició Internacional de les Arts Decoratives del 1925 és un aparador. Es tracta d’un tipus de jardí d’arquitectes que triomfa fins que s’acaba la II Guerra Mundial.

Actualment, el jardí «mediterrani» es nodreix a la vegada d’una visió planetària dels paisatges que en altres llocs del món també tenen un clima «mediterrani», i d’un enfocament alhora ecològic i artístic de viure en allò que queda d’un territori avui dia intensament urbanitzat.