El genoma fosc

Encara que el 2010 es va complir el 10è aniversari de l’anunci de la seqüència del genoma humà i que aquest esdeveniment es va celebrar com una demostració de domini sobre la nostra identitat, la veritat és que encara som molt lluny d’entendre tota la in formació continguda en el genoma i la manera com aquesta informació dirigeix el desenvolupament del nostre organisme i el seu funcionament. El descobriment que el nombre de gens del nostre genoma no era gaire diferent del que té el genoma de la mosca del vinagre va fer pensar que la nostra complexitat no pot explicar-se basant-nos només en el concepte clàssic del gen, és a dir, un fragment de DNA que codifi ca per a una proteïna utilitzant el codi genètic per convertir la seqüència de nucleòtids en la seqüència d’aminoàcids. De fet aquest tipus de gens clàssics representa només un 2% de la longitud del nostre genoma. En aquesta conferència, s’iŀlustrarà el que hem après en aquests deu últims anys i sobretot el que encara ens queda per entendre sobre la resta del genoma: el genoma fosc.

Entre el que hem après, potser el més important ha estat qüestionar el concepte clàssic de gen en dos sentits. Primer: que un sol gen, pel mecanisme de processament alternatiu, pot donar lloc a un gran nombre de proteïnes amb funcions diferents. I segon: que existeix, a més del codi genètic, un codi epigenètic que modula l’expressió dels gens i la identitat ceŀlular. Una part important d’aquest codi epigenètic determina la manera com el DNA s’enrotlla al voltant de proteïnes bàsiques, les histones, per formar la cromatina. S’explicarà la manera com aquest empaquetament en cromatina està infl uït en part per modificacions químiques de les histones i el DNA i en part per molècules de RNA que també controlen l’expressió gènica a altres nivells.

El descobriment d’aquestes noves molècules de RNA que no codifiquen per a proteïnes, que es generen per transcripció del genoma fosc, i que tenen importants funcions reguladores, ha estat la sorpresa més fructífera dels últims anys i ens fa entreveure la insospitada complexitat del genoma.

La tecnologia moderna ha posat a la nostra disposició potents mètodes d’anàlisi global que ens haurien de permetre en la propera dècada esbossar les línies generals que organitzen aquesta complexitat i coordinen el desenvolupament i el funcionament normals dels organismes complexos. Solament llavors podrem començar a utilitzar aquest coneixement per entendre i tractar les pertorbacions en la funció del genoma, que són la base de la majoria de les nostres malalties.