Podeu seguir les nostres conferències en streaming
Tindrà lloc a les 19h
Mirant de prop la música barroca italiana i anglesa ens trobem amb més de 150 anys de creativitat contínua i exuberant en la història de la música occidental. És amb Claudio Monteverdi i la Camerata Florentina que sorgeix l'inici de l'òpera, aquest recitar cantant que trobem en les seves primeres òperes italianes com a L'Orfeo i L'Incoronazione di Poppea. L'alumne de Monteverdi, Francesco Cavalli, va seguir desenvolupant la pràctica del seu mestre, que va culminar en l'òpera La Calisto, estrenada el 1651. Un dels focus d'aquesta obra és l'amor entre la deessa Diana i el pastor Endimione.
La música de dansa va ser un gènere molt estès en la Itàlia i l'Europa del s. XVII i era freqüent sentir-la en esdeveniments lúdics en gairebé tots els àmbits de la societat. Per aquesta raó existien uns estàndards de dansa més o menys coneguts, de manera que tothom els sabés ballar. Xacones, sarabandes o follies són només alguns exemples d'aquests estàndards de dansa. Els músics de l'època havien de ser capaços d'improvisar melodies sobre la marxa, i per a això alguns en van deixar per escrit nombrosos exemples sobretot amb caràcter didàctic. Tal és el cas de Giovanni Battista Vitali, que va proposar uns exemples per a violó, instrument semblant als actuals contrabaix i violoncel.
Una mica posterior és el compositor italià Antonio Caldara, més conegut per les seves cantates i l'oratori Maddalena ai piedi di Cristo. No obstant això, Caldara va crear diverses òperes, entre elles la de l'argument pastoral titulada La constanza nel amor vince l'inganno. Data de l'any 1710, però no es va arribar a conservar íntegrament, excepte algunes àries que se suposa que van sobreviure al temps.
En el panorama musical de l'Anglaterra del segle XVII sorgeix la figura d'Henry Purcell, conegut tant per les seves nombroses cançons i la col•lecció Orpheus Britannicus, com per les seves òperes Dido and Aeneas o The Indian Queen i la música incidental de la tragèdia Pausanias. El duo My dearest my fairest, atribuït al seu germà, Daniel Purcell, té certs paral•lelismes, i també contrastos, amb el famós Pur ti miro de Monteverdi, on escoltem el sí en repetides ocasions —una al•lusió, potser, a les paraules més íntimes de l'acte amorós—, mentre que en el duo de Purcell trobem un no, no canviïs, estimat meu, estimada meva, sabent que la història entre Pandora i Argilius és solament un passatemps dins d'una freda estratègia política.
Organitzat per: Residència d'Investigadors, CSIC - Generalitat de Catalunya
Podeu seguir les nostres conferències en streaming
