L'Àngel, la Musa i l'Encís: tres veus poètiques

 «Totes les arts, i fins i tot els països, tenen capacitat d’encís, d’àngel i de musa, i així com Alemanya té, amb excepcions, musa, i Itàlia té permanentment àngel, Espanya és en tot temps moguda per l’encís, com a país de música i dansa miŀlenàries, on l’encís esprem llimones de bon matí, i com a país de mort, com a país desclòs a la mort».
Aquest fragment forma part d’una de les més belles conferències pronunciades pel poeta Federico García Lorca (a Cuba, 1930). Conferència en què l’autor defineix l’encís com «un poder i no un obrar, és un lluitar i no un pensar» i el contraposa a l’art que pot tenir la capacitat d’ésser visitat per l’àngel, o de tant en tant incorporar la musa. Al contrari Espanya, escriu Lorca, «està sempre moguda per l’encís». Encís que té a veure amb l’esperit, amb l’indicible, amb l’inefable, amb alguna cosa quasi divina que es desperta «en les últimes cambres de la sang». Per la seva gran sensibilitat ctònica, l’«artista encisat» també ens pot arribar a evocar la figura de la xamana o del xaman.
Aquesta triple concatenació anímica d’«àngel, musa i encís» —elements que d’alguna manera han de “visitar” l’oficina de tot creador i fer-se visibles en la seva obra— és la que ens ha suggerit la possibilitat de celebrar avui aquesta sessió: congregar tres exceŀlents poetes al servei —cadascuna a la seva manera i estil— d’aquests tres grans elements de vocació demiúrgica, en referir-nos a la creació.
De qui és més fidel devota cada una d’elles ho podrem descobrir en escoltar-les!

Valentí Gómez i Oliver
Poeta i moderador

Cicle: L'Àngel, la Musa i l'Encís: tres veus poètiques

Organitzat per: Residència d'Investigadors, CSIC - Generalitat de Catalunya