En l’última dècada, hem estat testimonis d’un augment vertiginós en el nombre de genomes d’organismes que han estat seqüenciats íntegrament. Amb l’adveniment de tècniques i instruments més potents per a la seqüenciació de l’ADN, la possibilitat de “llegir” tota la informació genètica d’un individu pot passar en pocs anys de ciència ficció a rutina de laboratori. No obstant això, l’impacte real d’aquestes muntanyes de dades sobre la nostra comprensió de processos biològics fonamentals, i més directament sobre la Biomedicina, ha estat i segueix sent bastant limitat. En la nostra conferència discutirem breument, en primer lloc, algunes de les deficiències que llastren aquests projectes de seqüenciació automàtica. En bona part, la incapacitat d’explotar les dades acumulades es deu al problema següent: si bé la informació codificada en l’ADN pot ser “traduïda” de forma trivial a la seqüència d’aminoàcids d’una proteïna segons un codi lineal, el codi genètic, és l’estructura tridimensional (3D) de la proteïna la que determina les seves funcions biològiques. Explicarem breument les causes que dificulten l’establiment d’aquest “segon codi genètic” —com passar de la seqüència d’aminoàcids a l’estructura 3D—, i discutirem l’estat actual d’algorismes per a la predicció de les estructures 3D de proteïnes, com també dels seus complexos. Finalment, presentarem exemples de com el coneixement de l’estructura 3D de proteïnes concretes ha resultat essencial per comprendre les bases moleculars de diferents malalties.
Cicle: Desafiaments del Segle XXI. La Veu de la Medicina, III
Organitzat per: Residència d'Investigadors. COL·LABOREN: Fundació Clínic Barcelona, IDIBAPS, RESA i Col·legi Oficial de Metges de Barcelona